dimarts, 28 de desembre de 2010

SoMmIaR pEr InNoVaR

dissabte, 25 de desembre de 2010

WE ARE THE WORLD

Aquesta cançó és d'aquelles que mai no mor, que diu molt... i com no, compte amb els millors: Bruce Springsteen, Michael Jackson, Lionel Richie...
És una cançó d'infància, que xerra sobre la gana que molts infants pateixen cada dia, dels infants que són marginats, dels infants maltractats, dels infants amb discapacitats... en fi, de la importància que té estimar-los dia a dia.

diumenge, 19 de desembre de 2010

Pensant en el altres

Aquest és un documental que hem vist a un seminari d'Educació inclusiva i, baix al meu punt de vista, molt lligat a l'educació emocional.
El reportatge relata la història d'un mestre molt atent a les emocions dels infants, a les seves reflexions, a la seva manera de viure i de com els ajuda, els mostra, a crear LLIGAMS AFECTIUS entre ells, per tal que tots tenguin les mateixes oportunitats de ser feliços davant els altres, davant la vida. Perquè per ell, l'escola és per aprendre a ser feliç.
Esper que us emocioni tant com a jo...


Watch Pensant en els altres in Educational  |  View More Free Videos Online at Veoh.com

dimarts, 14 de desembre de 2010

El meu relat del debat...

Què us puc explicar del que ja no hagi dit? I és que per explicar les coses i fer-les basta molt poca cosa! Us pos una cita de Carmen Díez, del llibre "Mi escuela sabe a naranja": "Y es que contar historias es contarse, y sólo hay que ponerle unas gotas de deseo a las palabras para que den lo mejor de si mismas, para que vuelen ligeras de corazón a corazón".
Idò, amb ganes, il·lusió, gust... s'aconsegueixen moltes coses. Aquesta cita que us he posat és una mica d'allò que tot@s hem vau contar el dia del debat. Ni més ni menys que gotes de desig que em van arribar al cor mentre ereu allà, interpretant, argumentant, exhibint tot el vostre potencial. I és també el que em va trasmetre en Joan Domènech al primer correu que em va enviar, amb la seva predisposició, amb el seu desig. I és el que ens trasmeten mestres com na Cris...
És, doncs, la recepta màgica: sólo hay que ponerle unas gotitas de deseo...

divendres, 10 de desembre de 2010

El buscador

Aquest conte de Jorge Bucay, ens ha servit com a conclusió final al debat "El Temps". Aquest debat sorgeix a partir de l'estudi sobre el temps a les escoles i a la necessitat de fer una nova mirada a l'acceleració de l'educació, a l'acceleració de la societat... a l'acceleració vertiginosa en general que vivim avui dia i de com ho trasmetem als infants. Tenen "temps" els infants per assolir els coneixements? Com més continguts, més ràpids, més deures, més extraescolars.... millor? O és important que respectem els ritmes de cada infant per assolir els aprenentatges i coneixements? És important que desenvolupin les seves capacitats intensament o cal que ho facin ràpidament i siguin de cop adults? Són algunes de les preguntes que ens hem de plantejar, ja que potser la quantitat de contiguts del currículum no fa la qualitat educativa que desitjem pels infants. El llibre que hem llegit per entendre millor les conseqüències que té una vida ràpida, accelerada, quantitativa i "buida" (per dir-ho d'alguna manera) i fer un canvi cap a un vida lenta, profunda, significativa i de qualitat, ha estat "Elogi de l'Educació Lenta", de Joan Domènech (ed. Graó, 2009) on hi podem trobar tot tipus de fonaments teòrics (fins hi tot la història del rellotge) i exemples reals que demostren la necessitat d'un canvi a la nostre societat accelerada. També surt un fragment del conte "El Buscador", de Jorge Bucay.
Val a dir que hem gaudit durant el debat de la participació d'en Joan Domènech via Skype i que ha estat molt planer i clar en el seu petit discurs. Esperam algun dia gaudir de la seva presència en viu.
El buscador
View more documents from MRURIS.

dimecres, 8 de desembre de 2010

Un dinar sorprenent per repetir

Potser un dia farà mil anys d'aquesta foto, però val a dir que vam xalar de valent... Ens en falta qualcuna, és una foto per ampliar... a veure si a sa pròxima  ho acabem de completar i en tenim una com cal.

dimecres, 1 de desembre de 2010

Tot fullejant un llibre sobre alimentació infantil, he trobat aquest fragment sobre infantesa que m'ha semblat motivador. Esper que també us ho sembli.
Si un niño vive con crítica, aprende a condenar,
Con hostilidad, aprende a pelear,
Con burlas, aprende a ser tímido,
Con vergüenza, aprende a sentirse culpable
Con tolerancia, aprende a ser paciente
Con apoyo, aprende a tener confianza,
Con elogios, aprende a apreciar
Con justicia, aprende a ser justo
Con seguridad, aprende a tener fe,
Con aprobación, aprende a quererse a sí mismo
Con aceptación y amistad, aprende a encontrar amor en el mundo.
Montse Bradford(2006), La alimentación de nuestros hijos

diumenge, 28 de novembre de 2010

El oficio de los abuelos

Avui he llegit una poesia sobre el que potser és l'ofici dels avis. És del llibre "Mi escuela sabe a naranja", ed. Graó, 2007, i he de dir que, quan jo sigui grossa, vull tenir l'ofici d'àvia tal i com s'explica en aquest escrit.
Aquest, és el meu avi, del què encara avui puc aprofitar, viure i aprendre moltes coses. D'ell, sempre en tindré bons records, com també de la meva estimada àvia. Ells han estat un pilar bàsic en la meva educació, en la meva vida, sobretot des de la mort del meu pare. I esper que per molts d'anys en pugui gaudir de la seva saviesa, amabilitat i estimació.
Us estim.



El oficio de los abuelos
es admirar
echarle un lazo a la vida
emocionarse.

El oficio de los abuelos
es comprender
pisar con pies de plomo
esperanzarse.

El oficio de los abuelos
es sonreír
ver magnífico al nieto
regocijarse.

El oficio de los abuelos
es disfrutar
darle un quiebro a las penas
sentirse en calma.

El oficio de los abuelos
es suspirar
decir la propia historia
deshilvanarse.

El oficio de los abuelos
es recordar
contar cuentos sentidos
recuperar memorias.

El oficio de los abuelos
es confundir
llamarle hijo al nieto
soñarse joven.

El oficio de los abuelos
es besar y besar
consentir algún rato
regalar lo incontable.

El oficio de los abuelos
es dormir mal
es buscar parecidos
es jugar a empezares.

dimarts, 23 de novembre de 2010

Pastillas contra el dolor ajeno

Pastillas contra el dolor ajeno és una campanya de Médicos Sin Fronteras. Aquesta prentén recollir doblers per a tractar malalts que no tenen accés ni recursos a medicaments. Noltros, privilegiats, tan sols sentim una molèstia i ja ens automedicam, quan hi ha gent al món que no ho pot fer i es mor potser d'un simple refredat. Les Pastillas contra el dolor ageno es troben a la farmàcia, costen 1 euro benèfic i de consciència i les prens quan recordes quants infants moren al dia arreu del món perquè no tenen medicaments.
Aquí us deixo un vídeo sobre la campanya i la pàgina web on us podeu autodiagsnosticar i consultar la pàgina.

Tothom a col·laborar!!!!

dimecres, 17 de novembre de 2010

L'esclavitud TUPtupTUPtup
Així és com em sent darrerament després de tants treballs en grup i tanta feina en aquest semestre! Açò no vol dir que no m'agradi, però m'agradaria gaudir-ne i poder compartir altres experiències amb les meves companyes de classe. Tenir més temps...




dissabte, 13 de novembre de 2010

Els drets naturals dels infants

Els drets naturals dels infants
Gianfranco Zavalloni ofereix una altra perspectiva dels drets dels infants, que va més enllà de la Convenció sobre els Drets de l'lnfant de les Nacions Unides.

EI record de la nostra infantesa
M'agrada jugar, dibuixar, explicar i que m'expliquin contes,
fer i veure espectacles de titelles. M'agrada el món dels infants, però també crec que és important que una part del nostre infant interior es mantingui viva. I durant setze anys he estat jugant amb infants. És per això que fa s de quinze anys vaig escriure el Manifest dels drets naturals dels infants. Treballant com a mestre i després com a administrador d'una escola, m'havia adonat que gairebé qualsevol infant benestant d'Europa gaudeix dels drets establerts a la Convenció (educació, salut, joc ...). I amb tot, aquests i altres infants no gaudeixen del que jo anomeno «drets naturals». EI meu manifest s'adreça també als adults, perquè els infants ho entenen a la primera. És com quan el Petit Príncep de Saint-Exupéry diu: «Les persones grans no entenen mai res totes soles, i per als nens és molt pesat haver-Ios de donar sempre explicacions i més explicacions.»
Per comprendre els infants, hem de recordar la nostra infantesa, és a dir, pensar en nosaltres quan erem infants. Per fer-ho, hauríem de plantejar-nos algunes preguntes: Què ens agradava fer? On solíem jugar? Amb qui ens agradava estar?
A través d'aquestes preguntes, penso que és util analitzar la relació entre el món de la infantesa i la societat moderna, des d'una perspectiva del que considero uns drets totalment negligits.
1. EI dret a I'esbarjo
En el món actual tot està planificat, informat i informatitzat; la setmana de l'infant està virtualment planificada per la família o l'escola. No hi ha possibilitat d'improvisar.
Els infants no tenen l'oportunitat de fer alguna cosa per si mateixos, de jugar pel seu compte. És molt necessari que tinguin temps per estar sols, per aprendre a manegar petits conflictes. És l'única manera d'esdevenir adults.
2. EI dret d'embrutar-se
«No t'embrutis» és el tfpic consell dels pares. Penso que els infants haurien de tenir dret a jugar amb materials naturals com la sorra, la terra, I'herba, les fulles, les pedretes, les branquetes... Jugar en un bassal és tan divertit! Observem els infants durant una pausa en un joc organitzat, entre una mica de malesa... Veurem com es diverteixen jugant durant hores amb quatre coses trobades a terra.
3. EI dret a l'olfacte
Avui dia correm el risc d'envasar-ho tot al buit, eliminant en el procés qualsevol diferència olfactiva. Pensem en el forn de pa, en el taller del mecànic de bicicletes, en el sabater, en la farmàcia.
Cada lloc té una olor pròpia. Una escola, un hospital, un supermercat, una esglèsia: ara tots fan la mateixa olor de detergent. Ja no hi ha diferències. Però, a qui no Ii agrada sentir I'olor de la terra després d'un xàfec i no gaudeix de caminar pel bosc i sentir I'olor característica de I'humus barrejat amb les males herbes? EI nostre aprenentatge com a infants de gaudir de les olors i reconèixer les aromes de la naturalesa són experiències que ens acompanyaran tota la vida.
4. EI dret al diàleg
Cal que tots ens adonem de com n'és de trist un sistema de comunicació i d'informació en un únic sentit. Tots som espectadors passius deIs mitjans de masses, sobretot de la televisió. La gent menja, juga, treballa, convida amics mentre la tele està en marxa».
La televisió transmet uns models culturals, creant consumidors passius. La «tele» acaba inhibint les paraules.
Explicar contes, llegendes, crear espectacles de marionetes, fan possible la comunicació, la conversa i el diàleg.
5. EI dret d'utilitzar les mans
La tendència del mercat és oferir articles preparats i objectes d'usar i tirar que no poden ser reparats. Les joguines industrials són tan perfectes i completes que els infants no hi han d'afegir res. Per introduir els infants a la informàtica, la mateixa escola suggereix I'ús dels jocs, duent-Ios així a habituar-se als videojocs. AI mateix temps, no hi ha oportunitats per desenvolupar la destresa manual, sobretot de moviments fins. No és fàcil trobar infants que sapiguen clavar un clau, serrar i Ilimar la fusta, utilitzar el paper de vidre, encolar; així com és difícil trobar adults que comprin regals per als infants a la ferreteria. L’ús de les mans és un dels drets menys tinguts en compte en la nostra societat postindustrial.
6. EI dret a un bon començament
Em refereixo al problema de la contaminació. L’aigua ja no és pura, I'aire està contaminat, el sol també. Es diu que és una conseqüència no desitjada del desenvolupament i el progrés. Així que cal «tornar enrere» i redescobrir el plaer de passejar pel poble, de compartir un entorn agradable. I moltes vegades es això el que demanen els nostres infants. Per això és important prendre aliments sans, beure aigua fresca i respirar aire pur des del naixement.
7. EI dret al carrer
Els carrers i les places estan dissenyats perquè la gent es trobi i es relacioni.
Avui dia, estan plens de trànsit i d'aparcaments i, paradoxalment, ara ens allunyem els uns dels altres. És virtualment impossible veure infants jugant Iliurement en una plaça. Són espais de risc per a la gent gran. Cal de debò que tinguem present que aquests Ilocs, igual que totes les zones comunes, ens pertanyen a tots.
8. EI dret a la salvatgia
Fins i tot el temps d'esbarjo està organitzat. Viuen un temps de «gaudi». Cada racó dels parcs està planificat; i el mateix passa als patis de les escoles, a les zones verdes, fins i tot en la planificació urbana. Però on es pot construir una cabana, jugar a fet i amagar, enfilar-se als arbres? La manipulació humana hauria de deixar espai per a la salvatgia, també per als infants.
9. EI dret al silenci
Els nostres ulls poden tancar-se i per tant descansar, però les nostres orelles sempre estan obertes i constantment subjectes a estimuls externs. Penso que estem tan acostumats al soroll que temem el silenci.
Cada vegada més, a les festes infantils hi ha música sorollosa, i també a I'escola. La gent que surt a passejar per la natura amb els Ipod, són un exemple d'aquesta situació. Ens perdem I'oportunitat de sentir bufar el vent, de sentir cantar els ocells, de sentir el borbolleig de I'aigua. EI dret al silenci significa una educació per escoltar el silenci.
10. EI dret als matisos
Estem acostumats als lIums de la ciutat, fins i tot quan no hi ha lIum a la natura. La Ilum elèctrica ens permet viure la nit igual que el dia, impedint que percebem les transicions: pocs de nosaltres veiem sortir i pondre's el sol. I el pitjor de tot: ja no som capaços de percebre els matisos, ni tan sols quan usem els colors amb els infants, i per tant correm el risc de veure les coses en blanc i negre. Aquest risc és el fonamentalisme. En una societat cada vegada més polifacètica, és una actitud realment perillosa.
Intentem veure el món amb ulls d’infants!

divendres, 5 de novembre de 2010

Festa de la creativitat!

Ahir, sense intenció, vam fer una festa de la creativitat. Havíem de preparar un ambient d'aula per grups amb materials naturals no estructurats i llavors dur-lo a classe per presentar-lo. Va ser espectacular, impressionant... Els ambients eren fabulosos tots.
El primer grup en presentar va fer l'ambient de la Natura, dirigit a infants
de primer cicle d'infantil. Un ambient heurístic, de descoberta i de concentració pels més petits. Un ambient en el que feia ganes estirar-se damunt la fullaca i sentir els renous de la naturalesa, relaxar-se i deixar-se endur. Els
més petits segur que haurien fet un festival.


El següent ambient era tant senzill que per aquest fet el feia extraordinari. Era un ambient sense intervenció de l'adult (tan sols com a observador del que passa), de joc lliure i experi
mentació, on l'infant, a través d'uns materials, feia
allò que li venia de gust fer, allò que la seva imaginació li donés.


El tercer grup havia creat l'ambient de LES POCIONS (aquest era el meu grup), pensat per P-4, P-5 o primer cicle de Primària.
Vam explicar i interpretar elconte de la "Bruixa Pessigolla i el BruixotCul de Sac", del CD de Sentiments i emocions (Tot SONA). La presentació de l'ambient va ser ben especial, ja que l'escenificació de na Montse i na Carol va ser fabulosa i ens van riure molt. Del que es tracta bàsicament és que l'infant entri en el rol de la màgia, experimenti amb diferents materials que tenen noms simbòlics i creiï les seves pròpies pocions. També l'ajudarà en l'adquisició de nou llenguatge i creació de rimes.

El quart grup va crear l'ambient d'EXPERIMENTACIÓ que estava dirigit a in

fants de 2on cicle d'infantil i del que es tractava era de fer-los experimentar a partir dels descobrim
ents de Pascal. Ge-ni-al. En Josep ens va cautivar "amb els seus encants científics" i totes ens vam posar a experimentar
i enganxar tubs, toc
ar l'aigua i intentar descobrir alguns perquès de la ciència.




I el darrer grup ens va presentar
l'ambient de LA CONSTRUCCIÓ i amb una bona qüestió: "Com ho podem fer per construir una caseta al pati de l'escola?" El projecte era més que interessant, ja que l'havien muntat per un grup d'infants i ens van explicar tot el que aquests van ser capaços de fer i crear a partir de bricks de llet, escorxa i canyes. Sorprent.

Enhorabona a tot@s les meves companyes per la feina feta. M'ho vaig passar la mar de bé i vaig aprendre molt!!! Milions de gràcies!!

Quiet


Quiet, un llibre de Màrius Serra (2008), és el darrer llibre que llegit. Un llibre cautivador, sincer, sense pèls a la llengua i bo de llegir. Xerra de les seves aventures amb el seu fill Lluís, diagnosticat amb una encefalopatia greu.
Quan vaig començar a llegir-lo no vaig poder aturar. Tampoc no vaig poder aturar de plorar. I plorar. Em vaig sentir molt identificada en molts aspectes. Per començar, la meva filla petita, na Gemma, de dos anys i mig, té també una etiqueta mèdica. Té Síndrome de Prader Willi. A afectes legals, té un 45% de discapacitat i és dependent. I quin nadó no és dependent?
El dolor que vaig sentir en saber-ho, surt cada dia de mica en mica. I evidentment, internet, la informació que hi ha la xarxa, pot fer molt de mal. Amb açò també coincidesc amb en Màrius Serra. Cal filtrar tota aquesta informació, perquè sinó el dolor augmenta.
Poc a poc t’adaptes a la situació. Intentes comprendre el que passa. A diferència d’en Màrius Serra i la seva família, nosaltres sí que tenim un diagnòstic clar. Sí que sabem el que necessita dia a dia la nostra filla i el que hem de fer. No hem aturat de fer-ho des del mes de vida: fisioteràpia, estimulació precoç, piscina, logopèdia, escoleta… Per jo, tenir un diagnòstic clar i saber el que has de fer exactament t’ajuda a superar el dolor.
El camí que segueixes s’ompl d’experiències, de records, d’imatges i olors. Els discursos mèdics, de vegades semblen pronunciats en un altre idioma initel·ligible. Absurd. El que compte llavors, és que el teu fill estigui bé. És tot el que desitges. Llavors, arriba la rutina i l’agafes amb tota l’alegria possible perquè saps que açò és el millor pel teu fill. I fas tot el que faries igualment si el teu fill no fos discapacitat, perquè açò et fa sentir més fort i millor. Perquè en part desitges que els altres t’alabin i t’envegin. És el que et dóna força per tirar endavant.
A diferència d’en Lluís, na Gemma té capacitats cognitives i camina. Encara no fa ni mig any que camina i per nosaltres encara, després de tant de temps, és sorprenent que ho faci.
Observar infants com ells, que han de lluitar molt per aconseguir fites, és molt gratificant. Hi veus l’esforç, l’evolució, el patiment i la fustració. Tan sols necessiten carinyo, amor i paciència. El millor consell que mai m’ha donat la neuropediatra de Son Dureta és “Dale muchos besos” i així ho fet. Sense aturar. Sentir-se estimat et fa sentir més segur.
Un altre aspecte interessant per mi, és el fet de la invisibilitat del “llullus”. Supòs que en part és degut a la càrrega històrica que suposa tenir un fill, un familiar amb alguna discapacitat. Per nosaltres, una manera de superar el dolor, és explicar sense embuts el que té na Gemma. Perquè a la llarga la beneficiarà i ens ajuda a superar-ho. Perquè no tenim res que amagar. Perquè creim que beneficia també als que l’envolten i l’envoltaran, ja que entendre les seves dificultats els farà més empàtics, més cooperants i més solidaris. Na Gemma té molt que oferir i molt que rebre. Com tots el “llullus”. I aquest creixement beneficia a tothom.
La nostra alegria no és basa en les seves dificultats, sinó el les seves capacitats i dedicam tots els esforços per potenciar-los. Perquè tengui una qualitat de vida. Com en Màrius i la Mercè, com Miquel i na Isabel, com en Joan i na Maria,… com tots el pares que tenim fills i volem el millor per ells.
Llibres com aquest, en el nostre cas, t’ajuden a superar una altra barrera: la soletat. No ets l’únic que té un fill amb dificultats. Tots els infants tenen les seves dificultats, tots són especials. Aquesta és la gràcia de la diversitat: la diferència. Acceptar que ets diferent, és acceptar als altres. Així, la soletat poc a poc mor de finor i penses que el teu fill, per molt horribles que siguin les comparacions, no està tan malament.
Quiet és el primer llibre que llegesc sobre una història de discapacitats. Ha arribat al moment oportú per llegir-lo i així hi tot, he plorat molt.
L’atzar és de tothom, és una rifa que la ciència no controla. Ara, no canviaria per res del món a sa meua Gemma. Ella m’ha mostrat a ser forta, a valorar les coses d’una altra manera i a donar importància a allò que realment en té. La seva saviesa ha estat més flexible que la meva.

Victòria i Gemma

Aquest és el nou blog de les meves filles, que molt tenen a mostrar-me encara! Elles m'enriqueixen cada dia amb els seus gestos, els seus comentaris i les seves abraçades. No hi ha res millor que arribar a casa després d'un dia a sa universitat i que ses dues s'et tirin damunt i te mengin a besades... Ai, si tots sapiguéssim dir les coses com els infants n'arreglaríem de coses!


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...