dissabte, 23 d’abril de 2011

La meva reflexió de Le Premier Cri

La vida és com un llibre
Nacemos inocentes. Sin emociones mezcladas,
sin dudas, sin miedos, sin mentiras.
Llegamos para descubrir, para compartir,
lisos, luminosos y coherentes.
Vulnerables pero todavía abiertos al mundo,
animados por una curiosidad rotunda y radical,
dotados por la pasión por vivir
y de un abanico de emociones básicas
que compartimos,
en mayor o menor medida,
con otros seres vivos, con otras especies.
Son los dones de cada vida,
una vida que llega con la mirada
llena de curiosidad y de confianza.
Elsa Punset (2009). Inocencia Radical. ed. Aljibe
La vida és com un llibre: cada etapa per la que un ésser humà passa, és un capítol nou que s'escriu, que se viu, que se creix, que s'aprèn. La maternitat és un d'aquells capítols més bells, difícils, passionals, màgics que es viuen. I d'ella, normalment, vé acompanyada la paternitat. Una dona necessita de l'acompanyament de la seva parella en aquest entranyable i magnífic camí.
Tot hi així, cada cultura, cada societat, fa viure aquest capítol de manera diferent, influint en les persones que formen part d'aquesta cultura. Així ho hem comprovat a la pel·lícula de Le premier cri de Gilles de Maistre. Una pel·lícula que reflexa les diferències de com es viu el naixement d'una criatura segons els diferents rituals culturals en un dia força especial, un dia en què el sol i la lluna es tornaran a enamorar. En com Aigua, desert, gel i bosc: tots els contrastos que ofereix la naturalesa s'inclouen una història com a font dels somnis” (Le premier cri, 2006), en el naixement d'un infant. La màgia de la que ens parla la pàgina web de la pel·lícula i que es vol trasmetre és el fet de com en un mateix instant la dona accedeix a la maternitat, l'home arriba a la paternitat i l'infant entra a la vida. Un miracle espectacular, del que encara ens queden molts misteris per aprendre.
També B.Aucouturier (2004) ens diu que“el bebé está ahí, antes de estarlo, es soñado, imaginado por los padres, es ya un compañero de comunicación, de emociones, de juego, de vida: está seguro en estas condiciones imaginarias y afectivas”. Imaginem el nostre fill fins hi tot abans d'estar embarassades en la majoria de casos i creem un món imaginari entorn aquesta imatge. Això garanteix la supervivència del petit i el seu benestar.
Val a dir també que el fetus necessita d'una àurea maternal segura. En paraules de B.Aucouturier (2004) el feto necesita la continuidad de un “envoltorio maternal” satisfactorio para la maduración de las funciones biológicas y sensomotrices. Això implica alhora que la mare estigui bé, tan a nivell físic com a nivell psíquic i que l'imaginari que s'està creant entorn a l'infant i a la seva futura maternitat sigui natural i sense projeccions fantasmals. També garanteix tot un seguit d'interaccions entre la mare i el fill: quan la mare es toca la panxa, estimula a l'infant, quan la mare menja, alimenta al petit, quan la mare canta, li canta al petit... O com diu Vivette Glover "todos somos producto de nuestra historia de desarrollo en el vientre materno". És a dir, el desenvolupament del petit, depèn en gran mesura de la qualitat de les interaccions biològiques i sensorimotrius que la seva mare li procura. D'aquesta manera, el fetus ja entrellaça una quantitat de sensacions agradables que es confonen amb la mare. Això fa que alhora mare i fill siguin una mateixa persona i que es creï un nucli de sensacions que marcaran les funcions corporals madures d'ambdós. És per aquest fet també, que el nadó necessita tant de la seva mare just nèixer i que sembli que formin un jo indivisible.
És normal també que la mare es creï un imaginari sobre la seva maternitat, tot i que difícilment es correspondrà amb la realitat. Cal canalitzar i dominar aquest imaginari per tal de garantir un entorn socioemocional de qualitat per a l'infant. Els nadons no necessiten objectes materials, sinó que simplement necessiten afectivitat i tenir cobertes les necessitats bàsiques. És cert que una de les coses més frustrants per una mare (sobretot primarenca) és l'alletament matern. És un tema sobre el qual es creen molts de dubtes, moltes pors, i sobre el que tothom es creu amb el dret d'opinar, creant creences absurdes que fan que una mare que pensa que no ho fa bé, alleti finalment el seu fill amb llet artificial. La paciència i l'experiència són factors importants en l'alletament matern. Hem de comprendre que quan una mare dóna el pit per primera vegada, està aprenent a fer-ho i que el nadó també està aprenent, encara que hi hagi una part instintiva. Els dos encara han d'aprendre a conèixer-se i entendre's. I això requereix temps, espai i tranquilitat.
La maternitat és una alegria, encara que també moltes mares temen fracassar, ja sigui durant l'embaràs, el part o en no poder-li proporcionar tot el que necessita. Hem vist com es crea l'imaginari del fill, les expectatives que els pares tenen i de com projecten les il·lusions i mancances damunt d'aquest fill/a. La maternitat també pot quedar frustrada si una mare té un fill prematur, un fill amb alguna discapacitat o si l'infant mor durant el part per complicacions. Això darrer és molt comú a països del tercer món. Aquest aspecte també surt reflectit al documental Le Premier Cri.
El nadó contribueix en el naixement de la mare el bebé ayuda a su madre a encontrar su identidad de madre suficientemente buena, por medio de su capacidad de agarrarse al pecho, de interpenetrarse uno con el otro, por sus muestras de satisfacción al recibir sus atenciones y por su capacidad de interacción, que ponen en evidencia que la supervivencia del bebé depende de ella, que él la quiere y la necesita...B. Aucouturier (2004)
Sobretot, el que més hem de tenir en compte és que tant la maternitat com la paternitat són processos naturals tot i que resulti difícil a vegades, però pel que val la pena lluitar, no tan sols per a la supervivència, sinó també pel que fa al fet de la creació de persones.
Els rituals que es creen al voltant de la dona i de la preparació pel part, no són més que un recolzament psicològic per a la futura mare per enfrontar-se a aquesta nova etapa de la vida i actuar amb seguretat. És el que es diu matriu de recolzament. Aquest compte de dones significatives per a la dona embarassada i que compten amb experiència. A cada cultura aquests rituals són diferents. A cultures més ancestrals les àvies acompanyen a la futura mare en tot el procés del part. En canvi, a les cultures occidentals trobem espais més socials com els serveis prenatals i postnatals que acompanyen a la dona embarassada en el procés.
Solem prestar més atenció a la maternitat que a la paternitat. Sabem que cal cuidar a la mare durant l'embaràs, en el part i al postpart. Però, i el pare, quina figura té? Com ho viu? Què sent? Entén el que li passa a la seva dona? Crec que la paternitat està molt descuidada. Per norma general, tothom té la figura del pare com a autoritat, com el que ha de treballar... és una figura totalment tradicional i molt potent encara avui a moltes cultures. En alguns països occidentals aquesta concepció paternal està canviant, ja que la història de la dona ha canviat radicalment amb l'entrada al món laboral, legal, polític, econòmic... Avui en dia tenim pares que participen activament en el dia a dia de l'infant, en el part, en el canvi dels bolquers, en la higiene del petit, en l'alimentació... Així hi tot, Stern (1999:163) ens diu “La mayoría de los nuevos padres están atrapados en algún lugar entre un pasado tradicional y un futuro mal definido. Això, no vol dir que s'estiguin canviant el rols, sinó que la societat està canviant i que, per sort, el pare adquireix noves dimensions molt enriquidores per l'infant. Hem vist diferents testimonis a classe que precisament ens parlen d'això. I no només ells, a la següent pàgina web podem trobar altres pares molt involucrats en tot el que representa la paternitat: http://www.soypadre.net/es/index.htm
Cada història del documental representa una cultura, una manera diferent de viure la maternitat, una manera diferent d'entendre la vida. Però el que tenen en comú totes les dones que hi apreixen és que hauran de cercar les habilitats per creure en les seves capacitats per ser mares, per compartir l'educació d'aquest fill i proporcionar-li seguretat afectiva, seguretat en les necessitats bàsiques per tal que l'infant es desenvolupi en un entorn físic, social i emocional de qualitat.
unes reflexions finals

Le premier Cri m'ha marcat i m'ha commocionat profundament. No tan sols m'he sentit identificada amb les mares que hi apareixen o en la seva manera de viure, sinó que a través de l'anàlisi que he fet he pogut realment adonar-me de les diferències culturals, socials, afectives, polítiques, econòmiques, etc., que diferents dones d'arreu del món, en qüestió de 24 hores viuen. Bé, algunes viuen, d'altres sobreviuen com poden. M'ha impactat com aquestes s'aferren a la vida encara que hagin de vendre excraments de vaca sagrada. Dones molt vulnerables a les seves creences i alhora molt valentes per afrontar la vida.
És impressionant com hi ha dones que tenen total llibertat per escollir. Escollir quin tipus de vida volen i quina tranquil·lat això els dóna. És per aquest fet que el reportatge de Redes sobre l'estrés en la dona durant l'embaràs és tant potent: la majoria de dones no tenen elecció i això els provoca un gran estrés. Esteim descobrint que les conseqüències d'això té uns efectes emocionals importants sobre l'esdevenir cognitiu i social del nadó.
Són tantes les preguntes que s'hem plantegen... Després de tot, quin paper hi juguen els Drets Humans? I els Drets dels Infants? En som conscients del que impliquen els drets? En som conscients dels descobriments científics i el que impliquen? Quin paper hi juga l'educació en tot això? Com podem contribuir a millorar la situació a milions de dones d'arreu del món? Per què uns tant i uns altres tant poc? Som conscients de la sort que tenim de viure aquí on vivim?
Per altra banda he sentit enveja. Una enveja sana per dos motius: un pel fet de tenir un fill i l'altre la valentia de parir i amb la força que ho fan la majoria d'elles i amb tanta naturalitat. Però sobretot, he sentit admiració.
Les imatges escollides són d'un escultor hiperrealista que es diu Ron Mueck. És impactant el realisme en que fa les escultures i el tamany que aquestes poden tenir. Evidentment, he triat aquelles relacionades amb el tema, ja que la seva temàtica és diversa.
A través de tota la informació, he pogut reviure els meus dos parts, ser conscient dels meus imaginaris i ideals com a mare. I això m'ha ajudat a escriure un capítol més de la meva vida amb una perspectiva diferent. 
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...