dimarts, 28 de juny de 2011

La meva reflexió sobre el llibre "La psicomotricidad en la escuela"


El llibre de “La psicomotricidad en la escuela: una práctica preventiva y educativa" ARNAIZ, P. et al. (2008). Ed. Aljibe, m'ha aportat una visió més àmplia, més oberta, més perifèrica sobre tot el que significa la psicomotricitat. També pel que fa a la psicomotricitat com a teràpia, ja que la meva filla Gemma de tres anys pateix d'un síndrome congènit que li afecta el to (hipotonia). També m'ha resultat una manera de mirar cap enrera tot el que hem fet amb ella i comparar-ho amb el que ara sé. Tot i així, estic descobrint encara coses que ella fa a nivell motriu i em permet conèixer-la més i ajudar-la amb les noves dificultats. També he après a fer una lectura diferent amb la meva filla major de set anys, que comença a entrar en l'estadi operatori i creix a la velocitat de la llum.
M'agradaria comentar varis aspectes del llibre, perquè el que m'ha provocat ha estat una gran recerca d'informació, ja que hi havia coses que no em quedaven prou clares o que em semblava que podia ampliar la informació. També crec que l'estructuració del llibre és confosa i sembla repetitiu. Per exemple, quan expliquen els paràmetres psicomotrius ja podrien explicar l'observació dels paràmetres i no fer un altre capítol. Per aquest motiu, he consultat els mòduls, el llibre “Los fantasmas de Acción y la práctica psicomotriz” de Bernard Aucouturier (2004, ed. Graó), els resums dels articles de les meves companyes, tot allò referent al vincle i Bowlby, l'autonomia segons l'experiència de Lòczy, pàgines web, etc.
Crec que una de les idees claus que ens vol transmetre el llibre és la importància d'entendre emocionalment a l'infant a través del cos, el to i l'emoció. De la delicadesa que ha de tenir l'educador per acollir als infants que s'estan desvinculant de les seves mares, que vénen amb una “motxil·la” emocional, cultural, cognitiva... carregada de casa i necessiten afecte, ja que molts són incapaços de verbalitzar allò que els passa pel cap perquè el seu nivell maduratiu no els ho permet o arriben ja bloquejats de casa pel què allà estan vivint. És sobretot a la introducció de llibre que ens parla fonamentalment d'aquesta idea “[...] es el reconocimiento de niño/a como sujeto desde el momento de su nacimiento. Como ser único se le reconoce una identidad propia, respeto a su manera de ser, a su realidad y el derecho a recibir una atención adecuada a sus necesidades básicas (biológicas, cognitivas, emocionales y sociales)”. (Arnaiz et al., 2008:17) “El niño descubrirá en el educador formado en esta práctica un adulto con disponibilidad de escuchar y acoger sus manifestaciones emocionales, aceptándolas, conteniéndolas y haciéndolas evolucionar a través de su tecnicidad.” (Arnaiz et al., 2008:19).
És a dir, hem d'entendre, llavors, la pràctica psicomotriu com un procés d'ajuda que acompanya a cada infant individualment en el seu itinerari maduratiu. És per això que també m'ha semblat interessant entendre millor el que siginifica expressivitat motriu. Segons B. Aucouturier (2004:130) “La expresividad motriz es la manera que cada niño tiene de manifestar el placer de ser él mismo, de construirse de una manera autónoma y de manifestar el placer de descubrir y de conocer el mundo que le rodea”. D'aquesta manera, diu Aucouturier, el plaer de ser un mateix encoratja el sentiment de llibertat. Llavors, el paper del psicomotricista es basa en acompanyar a l'infant en la descoberta del món de manera autònoma. El problema és com s'adquireix aquesta autonomia, ja que l'adult moltes vegades no té la paciència suficient per deixar fer a l'infant. És a dir, si un nadó de 9 mesos intenta arribar a un objecte i l'adult que hi ha al costat en comptes de deixar-lo fer li dóna l'objecte, aquest infant està perdent gran part del seu aprenentatge cap aquesta autonomia. Judith Falk (2008:17) ens diu quan explica alguns dels principis de Lòczy que “L’infant, per mitjà dels moviments, aprèn que l’objecte que està mirant depèn d’ell: el pot moure, cercar-lo, desplaçar-lo… [...]. Aquest aprenentatge de la mà-ulls és una de les condicions d’una bona relació entre el nadó i l’entorn en el que es troba. En efecte, descobreix i exercita així la seva principal eina d'exploració per a tota la vida”. Cal que pares i educadors entenguin d'aquesta manera l'autonomia per contribuir en la construcció l'auto-concepte de l'infant. I això no és pas un camí gaire fàcil. Primer, perquè a nivell cultural tots som diferents i no entenem les coses de la mateixa manera i no lis donem la mateixa importància. Segon, no tots els educadors s'involucren emocionalment en aquest difícil camí. Carles Parellada (2010) ens deia a la conferència “Somiar per innovar” que els pares són molt generosos deixant-nos els seus fills a l'escola, ja que sense ells no existiria tal entitat, per això que l'educador hauria de millorar la seva pràctica educativa.
Una altre aspecte interessant i que a mi particularment m'ha ajudat a entendre l'expressivitat psicomotriu, ha estat l'article de na Núria Franc (2002) sobre el to i la emoció, tot resumint-ho amb el que ella anomena el “diàleg tònic”. Aquest està basat en la capacitat d'escoltar tònicament a l'altre (mirada, contacte...). És a dir, a partir de la informació que rebem del llenguatge no verbal, del to i l'emoció, podrem escoltar millor el que l'infant ens vol dir i guiar-lo per tal que pugui expressar les seves emocions. Les condicions per aquest diàleg, des de la seva experiència, són:
  • Oferir un to diferent i diferenciador: Concreta i defineix els límits del cos, de la persona que dóna seguretat i ajuda a evitar la confusió, la pèrdua de l'altre, la desestructuració.
  • Ruptures i contrastos tònics: ajuden a prendre consciència del propi cos i de les emocions (bots, equilibris, tombarelles...).
  • El llenguatge verbal, el llenguatge no verbal, l'autenticitat: Importància de conèixer i modular les diferents formes de llenguatge no verbal íntimament relacionades amb les emocions i estratement vinculades al to, que estableixen una comunicació funamentalment humana (simètrica). El lleguatge verbal és el suport del llenguatge no verbal. Que aquest s'ajusti amb paraules al to corporal depèn l'autenticitat. El que arriba més endins, però és el llenguatge tònic.
    Aquests conceptes, a més, m'han ajudat a entendre millor els paràmetres psicomotors i de com els hem d'observar. Sobretot el paràmetre del subjecte i el moviment molt lligat a la hipotonia congènita de na Gemma.
    Pel que fa als altres paràmetres, m'han semblat interessants diversos aspectes:
  • Pel que fa a “el subjecte i l'espai” he après que les relacions topològiques que l'infant desenvolupa l'ajuden pel que fa a la lateralitat, tot i que sembla més que sigui “jo dins un espai”. El que vull dir és que l'infant no tan sols aprèn a diferenciar-se de l'espai i a orientar-s'hi, sinó que a través de les relacions topològiques es desenvolupa alhora la lateralitat, que l'ajuda també en la estructuració del pensament.
  • El paràmetre del “subjecte i el temps” m'ha sorprès, en el sentit que no m'esperava que les rutines establertes en una sala de psicomotricitat (els rituals) ajudessin a l'infant a entendre el factor temps. M'esperava més la filosofia de l'Slow education i no pas la pròpia estructuració del temps, el rellotge. Crec que el factor temps és més un aspecte cultural que marca profundament el ritme de les persones i no pas al revés. L'escola, hauria de respectar el ritme de l'infant per tal que aquest es senti acollit i tengui les mateixes possibilitats d'èxit que la resta de companys. Joan Domènech (2010:30) a “Elogi de l'educació lenta”, ed. Graó, ens explica la història del temps a partir del mitologia grega: per una banda tenim a Kronos: déu del temps cronològic i seqüencial, és a dir, quantitatiu. Per l'altre Kairos: déu del moment oportú, del temps de qualitat. Per tant, en aquest paràmetre psicomotor crec que ha de prevaldre el temps de qualitat i no l'adquisició del temps de quantitat. A més ens diu (2010:31) “El rellotge, invent que ha caracteritzat la industrialització de la utilització de la tecnologia, s'ha convertit en un instrument que ens limita i que en condiciona, en comptes de proporcionar-nos ajut i d'ajudar-nos a organitzar les nostres vides”.
  • En quan al paràmetre “el subjecte i els subjectes” crec que la base d'aquest és la teoria piagetiana d'acomodació/assimilació/desequilibri, ja que a partir de la interacció que fa amb els objectes a través dels sentits i el joc, aprèn a classificar-los, comparar-los, associar-los... a fer-se una representació mental d'aquests tot acomodant el nou coneixement, assimilant-lo i reequilibrant el pensament. La imatge que tenc el cap és un armari de sabates: colocar-los per nombres, colors, textures... quan n'arriba un parell nou, cal re-organitzar tot l'armari.
  • El paràmetre “el subjecte i els altres” és per mi fonamental, ja que a través d'aquest podem aprendre moltes coses de l'infant que potser no podem veure amb els altres paràmetres. La socialització de l'infant, la seva integració en la societat depèn en gran mesura de les seves relacions segures que tengui amb els altres. És cert que això també depèn de la pulsió d'afecte i la pulsió de domini. La pulsió d'afecte representa les interaccions biològiques i sensorimotores que l'infant hagi tingut amb la seva mare o persona de referència. Si aquestes han estat estimulants i segures, la pulsió de domini serà estructurada també i l'infant podrà relacionar-se més positivament amb altres infants i adults. “El desarrollo del futuro bebé depende de la calidad de las interacciones biológicas y sensomotoras y de la relativa constancia de los objetos externos que su madre le procura [...]”, B. Aucouturier (2004:23). L'educador, doncs, ha de saber establir un nou vincle amb l'infant per garantir el seu desenvolupament autònom.
Per tant, és imprescindible l'observació amb la mirada, el tacte, l'olfacte, oïda i el gust a tot allò que l'infant ens pogui mostrar a través de l'acció o la pulsió psicomotriu per tal d'ajudar-lo al màxim a desenvolupar les seves competències, ja que és a través de l'acció que realitza on expressa tot el que sent.
Així doncs, el concepte de pulsió i descentració, descrits al principi del llibre, posseeixen una gran rellevància en tota la pràctica psicomotriu. La pulsió és l'impuls biològic intern o extern que té la funció de conservar la supervivència i continuïtat de l'ésser humà. Per altra banda, la descentració és una capacitat que permet a l'infant fer un anàlisi cognitiu tot passant pels diferents estadis de desenvolupament. A través d'aquests dos conceptes, entenc, podem descobrir en la psicomotricitat el nivell maduratiu de l'infant i ampliar la informació a través de la observació dels paràmetres psicomotrius i saber que és el que li provoca plaer i displaer a l'infant.
Llavors és coherent, tal i com diuen les autores (2008:25) que “la psicomotricidad se centra en conocer al niño/a a partir de su actividad motriz y desarrolla un práctica pedagógoca dirigida a descubrir la infraestructura simbólica que tiene toda acción espontánea”.
La pràctica pedagògica en la psicomotricitat ha de comptar amb una formació sòlida per part del psicomotricista i una sèrie d'actituds. També per aquest fet que la sessió de psicomotricitat estigui estructurada i planificada, amb uns objectius clars depenent de l'edat de cada infant i amb la intenció que tots puguin assolir aquests objectius.
No em vull oblidar de la peça clau: el joc. Segons Decroly (1871-1932) “el joc és el pont que uneix l’infant a la vida”. Per tant, les fases de desenvolupament del joc en la pràctica psicomotriu són determinants a l'hora de contextualitzar a l'infant a l'aula de psico i l'activitat que li proposi el psicomotricista per avançar cap a les diferents etapes d'aquests. Per això que estan descrits també aquests en el llibre.
Finalment dir que sí que és un llibre útil en l'aprenentatge de la pràctica psicomotriu, tot i que de vegades el llenguatge és complicat i d'altres no s'acaben d'entendre del tot els conceptes, on va on, què és què... per això la meva recerca de bibliografia complementària. Ben mirat, però, he construït un coneixement bàsic en la meva formació d'educadora.
BIBLIOGRAFIA
  • ARNAIZ, P. et al. (2008). La psicomotricidad en la escuela: una práctica preventiva y educativa. Ed. Aljibe.
  • AUCOUTURIER, B. (2004). Los fantasmas de acción y la práctica psicomotriz. Ed. Graó.
  • BONASTRE GELLIDA, M; FUSTÉ AQUILUÉ, S. (2007): Psicomotricidad y vida cotidiana (0-3 años). Ed. Graó
  • DOMÈNECH, J. (2010) Elogi de l'educació lenta. Ed. Graó
  • FALK, J. (2008): Lòczy, escoltar els infants. Col·lecció: Temes d'infància, 58. Ed. Associació de Mestres Rosa Sensat.
  • FRANC, N. (2002).Tono y emoción en la intervención psicomotriz. Entre líneas: revista especializada en psicomotricidad, nº12, pàg 15-21.
  • LEBOYER, F. (1976). Xantala. Un art tradicional. Ed. Altafulla.
  • PARELLADA, C. (2010). Somiar per innovar. Conferència a la UIB
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...